Qüestió de pagar (els peatges)

Implantada la campanya amb gran èxit del fenomen del #novullpagar, milers de persones s'han unit al gest humil i rebel d'insubmissió als peatges de les autopistes dels Països Catalans. Uns peatges que són la foto diària de l'espoli i el robatori econòmic a què el poble català està sotmès des de fa segles, per simple dret de conquesta.

No ens equivoquem, però, si afirmem que aquest espoli que pateix el poble català, no només és per part de l'Estat espanyol, sinó també de la seva pròpia burgesia, de la mà dels seus representants: CiU, la Caixa i Abertis, sota la complicitat de bona part de la resta de partits del parlament, autodenominats de l'esquerra o la dreta, incapaços d'encarar-se a una xarxa ben instaurada del poder fàctic català, sovint precisament per haver participat del seu propi joc i estar-ne en deute. Són aquests els que ara pretenen atemorir al poble inventant-se sancions, mentre, un cop més, pretenen blindar beneficis d'uns pocs.

Assumit això, la reivindicació de l'esquerra no es pot quedar amb la gratuïtat del peatge, limitant-se a anar de bracet de consignes populistes, que massa sovint a llarg termini acaben afavorint mesures desigualitàries. El missatge ha de ser clar: cal desfer-se de la màfia dels peatges i fer via cap a l'expropiació. El benefici, per al poble.

És incomprensible que els mitjans de comunicació portin anys demonitzant conceptes socialistes com la nacionalització, mentre s'apaivaga la seva resposta davant del nou hàbit dels estats capitalistes de nacionalitzar grans bancs i caixes -en fallida, però-. Ho diu la dinàmica engegada des de fa anys: l'empresa que aporta o pot aportar benefici, es privatitza. La que té pèrdues, es nacionalitza. Mal negoci on, per variar, el poble sempre hi surt perdent. Un peix que es mossega la cua: l'Estat queda més endeutat i s'abaixa el límit per a la privatització i la retallada de drets socials, a favor d'un augment de drets privats. S'associa, un cop més, allò públic com allò que per naturalesa és deficitari i, en la lògica capitalista: “no funciona”. 

El cas dels peatges és un exemple clar d'allò que per naturalesa li pertoca aportar beneficis econòmics públics. Sincerament, no considero que el dret a moure's en vehicle privat de forma ràpida existeixi. Si existeix, en cap cas considero que li pertoqui una posició privilegiada perquè hagi de ser subvencionat predilectement.

Sí que existeix, però, el dret a poder-se desplaçar. No ens confonguem. Per què hem de reclamar la gratuïtat d'un peatge, cosa que promou flagrantment l'ús del vehicle privat i la insostenibilitat, i no la gratuïtat del bitllet d'autobús?

Ha de ser gratuït per a l'usuari l'impacte ambiental, paisatgístic, territorial i en gasos d'efecte hivernacle de les grans infraestructures del país? Cal endeutar l'Estat perquè perfori el territori en favor de l'ús del vehicle privat, inaccessible per a la població més desfavorida? Aquests són els valors que cal promoure?

No és classista i hipòcrita reclamar la gratuïtat dels peatges, mentre el preu del transport públic -el mitjà de transport de la classe treballadora- no para de pujar?

La direcció ha de ser l'expropiació dels peatges. La socialització de beneficis si i només si hi ha darrere un estímul valent del transport públic, accessible per tothom sense distinció d'estament social i ecològicament respectuós. Més freqüències, possibilitat d'arribar a zones remotes, gratuïtat en alguns casos i assoliment de preus simbòlics, rapidesa i efectivitat.

Mentrestant, però, em reafirmo sense contradir-me: #novullpagar.