En bicicleta per un tros de l'Empordà

Aquest diumenge vaig tenir l'oportunitat de fer una petita escapada en bicicleta amb la Marta que voldria recomanar. Aquí es troba informació d'una part de la ruta. Certament, és una pena que el dia a dia et doni poques oportunitats de fer escapades d'aquest tipus.

 Posem fil a l'agulla. Sortim de Palafrugell pel nord prenent un camí que neix prop de l'inici del carrer Pi i Margall, que hostatja el gran mercat de Palafrugell de cada diumenge. A partir d'aquí deixem ràpidament Palafrugell, i fem via cap a Regencós, una d'aquestes boniques viles de perfil empordanès que la trobem en uns minuts. És aquí quan t'adones dels avantatges de la bicicleta, que et permet endinsar-te fàcilment pel territori a la vegada que connectant-hi i trepitjant-lo. 

 Tombem a l'esquerra per seguir el camí cap a Pals i arribar, finalment, a la seva platja, que ens permet fer-hi un petit descans, amb la companyia de les Medes i el massís del Montgrí. De tornada, entrem a la vila medieval de Pals i prenem una canya en una terrassa, no fos cas que ens ho prenguéssim amb presses.

 En total, un passeig tranquil de 28 km en què resseguim camps de vinya, ordi, gira-sols i oserda que s'estenen entre el Mediterrani i els massissos del Montgrí, de Begur i de les Gavarres, sota la mirada de les muntanyes dels Prepirineus en un segon terme.

 Són espais aïllats de la pressió urbanística que viu el territori, que extirpa una bona part de la Costa Brava i l'Empordà. Només coneixent-los i trepitjant-los els podrem defensar bé.

 La següent vegada, però, haurem d'anar més lluny i arribar a la gola del Ter i a Torroella de Montgrí. Això només ha estat un petit tastet. Ara que, si volem fer quelcom també senzill, també podrem fer via cap a Palamós des de Palafrugell. Ja es veurà!

Qüestió de pagar (els peatges)

Implantada la campanya amb gran èxit del fenomen del #novullpagar, milers de persones s'han unit al gest humil i rebel d'insubmissió als peatges de les autopistes dels Països Catalans. Uns peatges que són la foto diària de l'espoli i el robatori econòmic a què el poble català està sotmès des de fa segles, per simple dret de conquesta.

No ens equivoquem, però, si afirmem que aquest espoli que pateix el poble català, no només és per part de l'Estat espanyol, sinó també de la seva pròpia burgesia, de la mà dels seus representants: CiU, la Caixa i Abertis, sota la complicitat de bona part de la resta de partits del parlament, autodenominats de l'esquerra o la dreta, incapaços d'encarar-se a una xarxa ben instaurada del poder fàctic català, sovint precisament per haver participat del seu propi joc i estar-ne en deute. Són aquests els que ara pretenen atemorir al poble inventant-se sancions, mentre, un cop més, pretenen blindar beneficis d'uns pocs.

Assumit això, la reivindicació de l'esquerra no es pot quedar amb la gratuïtat del peatge, limitant-se a anar de bracet de consignes populistes, que massa sovint a llarg termini acaben afavorint mesures desigualitàries. El missatge ha de ser clar: cal desfer-se de la màfia dels peatges i fer via cap a l'expropiació. El benefici, per al poble.

És incomprensible que els mitjans de comunicació portin anys demonitzant conceptes socialistes com la nacionalització, mentre s'apaivaga la seva resposta davant del nou hàbit dels estats capitalistes de nacionalitzar grans bancs i caixes -en fallida, però-. Ho diu la dinàmica engegada des de fa anys: l'empresa que aporta o pot aportar benefici, es privatitza. La que té pèrdues, es nacionalitza. Mal negoci on, per variar, el poble sempre hi surt perdent. Un peix que es mossega la cua: l'Estat queda més endeutat i s'abaixa el límit per a la privatització i la retallada de drets socials, a favor d'un augment de drets privats. S'associa, un cop més, allò públic com allò que per naturalesa és deficitari i, en la lògica capitalista: “no funciona”. 

El cas dels peatges és un exemple clar d'allò que per naturalesa li pertoca aportar beneficis econòmics públics. Sincerament, no considero que el dret a moure's en vehicle privat de forma ràpida existeixi. Si existeix, en cap cas considero que li pertoqui una posició privilegiada perquè hagi de ser subvencionat predilectement.

Sí que existeix, però, el dret a poder-se desplaçar. No ens confonguem. Per què hem de reclamar la gratuïtat d'un peatge, cosa que promou flagrantment l'ús del vehicle privat i la insostenibilitat, i no la gratuïtat del bitllet d'autobús?

Ha de ser gratuït per a l'usuari l'impacte ambiental, paisatgístic, territorial i en gasos d'efecte hivernacle de les grans infraestructures del país? Cal endeutar l'Estat perquè perfori el territori en favor de l'ús del vehicle privat, inaccessible per a la població més desfavorida? Aquests són els valors que cal promoure?

No és classista i hipòcrita reclamar la gratuïtat dels peatges, mentre el preu del transport públic -el mitjà de transport de la classe treballadora- no para de pujar?

La direcció ha de ser l'expropiació dels peatges. La socialització de beneficis si i només si hi ha darrere un estímul valent del transport públic, accessible per tothom sense distinció d'estament social i ecològicament respectuós. Més freqüències, possibilitat d'arribar a zones remotes, gratuïtat en alguns casos i assoliment de preus simbòlics, rapidesa i efectivitat.

Mentrestant, però, em reafirmo sense contradir-me: #novullpagar.

Després de molt i molt de temps sense escriure al bloc, m'he decidit a reencetar-lo. L'altre que tenia l'abandono.

Doncs torno a escriure, i ho faré essent impopulista.